Aprenent a volar (2a part)

(continuació del relat curt Aprenent a volar, publicat el passat 12/05)

L’accident és cosa de segons, però a la Judit li sembla que dura molt i que tot passa en càmera lenta. Primer, nota com els motors de l’avió s’apaguen, lentament, fent que el brunzit exordidor dels reactors es vagi aturant, fins a provocar un anguniós silenci. Seguidament, la nau deixa de volar, es queda suspesa a l’aire i s’inclina. Se sent l’alè contingut de tots els passatgers, com quan s’encara la baixada més forta d’una muntanya russa i se t’ofega la veu durant els primers instants, deixant anar només el so de l’esglai (aquell únic so que en comptes d’emetre cap enfora, emetem cap endins).

Tot seguit, caiguda lliure, el pilot que intenta planejar i, ara sí, xiscles a tot volum fins que l’ala dreta toca l’aigua, esquitxant milers de litres i trencant-se. El reactor rodola literalment per sobre del mar i la Ju el perd de vista. La panxa de l’avió rebota contra la superfície i el Santi colpeja amb el cap contra la safata plegada del seient de davant, obrint-se les dues celles. Surten les mascaretes del sostre i volen objectes per tot arreu, la Judit observa com rodolen en slow motion: ulleres, revistes, tablets, auriculars i un nen rosset que s’habia deslligat jugant amb el cinturó.

La sang del Santi sura per l’aire i llavors l’avió es trenca per la meitat, fent que un bon grapat de passatgers surtin volant, alguns amb seient i tot. La Ju omple els pulmons d’aire just abans que l’aigua, ben freda, ho inundi tot. El que queda d’aparell es submergeix 15 metres i les orelles li fan molt de mal. S’apreta el nas i descomprimeix. Mira al Santi, que és inconscient, amb els cabells ondulant a l’aigua i se li escapa un riure de pura histèria, deixant anar un munt de bombolles…

– Que si et passa alguna cosa, Juju. Estàs com absent.

– Què? Ai, perdona. És que els enlairaments em posen nerviosa i intento distreure’m pensant en coses agradables. 

– Ah, doncs et deixo amb els teus pensaments, però ja fa estona que som a l’aire, no cal patir.

Ella somriu i tanca els ulls simulant que es relaxa i que s’adorm. Fins que s’adorm de veritat.

El Santi l’observa. Què bonica és -pensa- però està com una puta cabra. Quina manera de donar empentes a la gent a l’aeroport, quina entrada ha fet i gairebé perdem el vol. I a mi que m’agrada organitzar-me i arribar d’hora als llocs, quin viatge em donarà. I quin futur puc tenir jo amb aquesta noia? Què nerviós m’ha posat, m’he empenedit de pujar a l’avió. Però ara la miro i només puc pensar en les converses que hem tingut aquests mesos. Especialment en aquelles converses a les tantes de la nit. I en les fotos. Collons, és que no podem pensar en una altra cosa, els tios? Què bàsics som, òsties. Ara mateix me la faria, però amb carinyo això sí, em sento tan atret per ella… Va, prou! 

Llegeix una mica, es relaxa i també s’adorm.

És negra nit i gairebé tothom dorm. La Ju es desperta. Porta posada la jaqueta d’ell, per sobre. Una jaqueta prima impermeable de The North Face, ideal per a la pluja de les tardes de Costa Rica.  Joder, quin detall, fa fred amb l’aire. Mira’l com dorm. És bon tio i sobre està bo. Però què tens estava quan he arribat, semblava que tingués un pal al cul! I què pijet i pulit se’l veu i jo que sóc tan jipi. Pensava que seria més informal, a les fotos no semblava tan així. És clar que a la majoria de fotos portàvem roba d’estar per casa. O directament poca roba o gens. Serà tan bon paio com sembla? És ben diferent als tios amb qui he estat, però val a dir que no m’ha anat gaire bé fins ara. Li dono una oportunitat? Una altra cosa li donaria ara mateix…

El Santi obre els ulls. No dormia, li costa molt fer-ho als avions, només dormisquejava. Veu que la Judit el mira i somriu. Ella també somriu, s’humiteja els llavis i els apropa als d’ell, fins a quedar a tocar. Es queden així uns segons, esperant, per veure qui fa el primer pas. Ell li fa un petit petó a la comisura dels llavis i a ella se li posa de punta el cabell al clatell, però fa veure que no s’inmuta. Llavors ell li pessiga un llavi amb els seus. I ella es desfà i li torna amb un petó lent, dolç i humit. Un petó que dura uns quants minuts i que els fa tremolar com no ho feien des de l’adolescència, amb aquells primers petons.

No hi ha gaire explicació de perquè de vegades un primer petó als llavis no ens provoca gaire efecte. O en canvi ens entra aquell pessigolleig agradable i aquella sensació d’escalfor. Però de vegades, comptades a la vida, el cos genera tal quatitat de dopamina i oxitocina -drogues naturals que ens inunden les venes i produeixen tant de plaer- que sembla que els dos cossos es fusionin en un i que els peus no toquin terra. Aquest és un d’aquests casos.

Els dubtes s’esvaeixen. El Santi i la Judit es desitgen infinitament i poc els importen les diferències. Ella li posa la mà als texans i comprova el que ja sap. Somriu i s’aixeca camí del lavabo de l’avió, girant-se un instant i fent-li un somriure molt dolent i molt bo alhora.

El Santi es queda glaçat. Els podrien detenir per això. O fins i tot fer aterrar l’avió. Està absolutament boja. I llavors recorda una frase de Françoise Sagan que diu «He estimat fins a la bogeria. I això que anomenem bogeria, per mi és l’única manera sensata d’estimar». 

El Santi lluita contra el cinturó de seguretat, que amb els nervis s’encalla i no es vol descordar.

Aprenent a volar

volar

Neguitós, observa com van canviant els noms dels destins dels vols i els horaris de sortida. Delayed, cancelled, on time… Li agradava més quan els rètols informatius dels aeroports eren analògics i en canviar feien ballar lletres i números amb aquell so tan característic tac-tac-tac-tac-tac-tac-tac-tac. Mira el rellotge per enèsima vegada, xequeja un cop més el whatsapp i alhora fa ballar la cama amunt i avall, recolzant només la part de davant del peu, en un moviment frenètic, sense arribar a repicar amb el taló a terra. Intenta calmar-se i torna la vista a la novela Pura Vida, de Mendiluce.

En J.Boy i la Juju es van conèixer a twitter, parlant de tennis i de música. Òbviament aquests no eren els seus noms reals, sinó uns nicks. De la manera més innocent van passar de xerrar de Djokovic i de Jeff Buckley a enviar-se DMs (missatges privats) parlant de coses més interessants. Jo em dic Santi, jo Judit, d’on ets? Tens parella? A què et dediques? Tens cap tatoo?

I gairebé sense adonar-se’n (o sí) reien i flirtejaven. La connexió va ser inmediata i sorprenent. Sovint escrivien la mateixa frase a l’uníson, endevinaven què diria l’altre i fins i tot van crear un codi propi de bromes i jocs de paraules amb dobles sentits, que els feia riure i somriure cada cop que miraven el mòbil.

La Judit baixa els sis pisos de casa corrent per l’escala, carregada com va amb la motxilla i jugant-se el tipus. Surt al carrer i creua entre el trànsit, les botzines i els insults per poder aturar un taxi, xiulant amb els dits a la boca. Una bici gairebé se l’emporta per endavant, però fa un gir sobre sí mateixa per esquivar-la i obre la porta del cotxe quan aquest ni s’ha aturat. S’hi llença a dins de cap.

-A l’aeroport, cagant llets! -Pero oiga, el equipaje tiene que ir en el maletero… -No hi ha temps, li dono 10 euros de propina si hi arriba en 20 minuts.

El taxi arrenca disparat i ella es col·loca bé i comença a repassar si ho porta tot. Passaport, diners, mòbil, bitllets d’avió… Òstia puta què despentinada vaig. Bé, com sempre.

Les bromes i els jocs a twitter van esdevenir un constant diari. Es van passar els mòbils i xatejaven a totes hores, saludant-se de bon matí i anant a dormir a hores intempestives, pelant la pava, enviant-se emotis i gifs que només ells entenien, com si fossin parella, però sense ser-ho. No van trigar gaire a enviar-se fotos i a pujar el to de les converses, sobretot quan marxava el sol i sortien els instints. La paraula que defineix millor el que sentien és desig. Un desig infinit i que, malgrat les ganes de matar-lo, no volien apagar. Una barreja de por a la decepció i de ganes d’allargar el somni de la idoneïtat els feia seguir mantenint la relació a distància. I així van passar els mesos.

-Passatgers del vol LH440 amb destí a San José, facin el favor d’embarcar per la porta 31.

– Cagunlaputa, a que no es presenta -Els nervis l’estan consumint- A qui se li acut la brillant idea d’una primera cita a l’aeroport i ni més ni menys per a fer un viatge a Costa Rica? Bravo, Santi, quina gran pensada. I és clar, té el mòbil sense bateria, per variar, quin trasto de tia, què hauré vist en ella? La mataré, vingui o no. No, a qui vull enganyar? No m’hi enfadaria ni que no s’hi presentés. Com pot ser que tingui aquest sentiment cap a aquesta cabra boja? Si ni ens coneixem en persona… Estic sonat. 

La cabra boja surt del taxi i salta per sobre de les maletes dels guiris que fan cua a la parada de l’aeroport. Passa la porta giratòria i mira cap a tot arreu – Jodeeer, i ara cap a on collons he d’anar? Ensopega amb uns anglesos que van de comiat de solter, mig disfressats de torero, i llavors ells riuen i criden ooooleeee, fent l’intent d’aturar-la i xerrar amb ella. Se’ls treu de sobre a empentes, com si fos una jugadora de rugbi i corre en direcció al taulell de Lufthansa. I el veu allà de peu, nerviós. El cor li passa de 120 a 200 pulsacions.

La Judit s’apropa al Santi, es miren un llarg instant, s’abracen i es fan un petit petó, tal i com havien preacordat. El moment és més incòmode del que esperaven, per molt desitjat que fos. Facturen les motxilles, passen l’arc de seguretat i corren cap a la porta d’embarcament. Com més es van tractant, més neguit tenen.

Arribats al seient de l’avió, els dos estan completament empenedits d’haver de passar 21 dies amb aquella persona. Ella mira per la finestra amb la mirada lànguida, mentre l’avió s’enlaira i gira alhora, fent la sensació de que s’apropa massa al mar i llavors pensa «tant de bo ens estavelléssim ara mateix».

(continua a ‘Aprenent a volar (2a part)’)

Diumenge

Diumenge, quarts de vuit del matí. No haurien d’estar posats els carrers, encara. El despertador no hauria de sonar i la llum del sol hauria d’estar tancada sota el llit, a pany i forrellat. Però malhauradament els carrers estan posats i ben posats, el despertador sona estrepitosament i i la llum del sol brilla arreu.

La primera tasca és separar-me del seu cos, al qual m’abraço cada matinada com si m’hi anés la vida. La segona, desfer-me de la sensació de confortabilitat que em dóna sentir-me sota la roba de llit i la tercera, posar els peus a terra, aixecar-me, de cop. Perquè si ho faig massa lent, desistiria.

Però avui tot plegat, rutina diària repetidament executada, es fa més difícil. Em fa mal el cos. Tot el cos. Em cau damunt una llosa invisible que em talla la respiració. Un cansament infinit. No em sento els peus ni els dits. I els meus ulls lluiten per obrir-se.

Em miro i un molest brunzit em recorda que porto penjada una puta màquina que cada dos minuts bombeja verí al meu cos. Sovint, en aquest procés de posar-me en funcionament cada matí, hi ha uns segons, meravellosos, en els quals oblido… en els quals el record del somni viscut i de l’escalfor del cos de la meva dona em transporten a una realitat irreal. Però només són uns segons.

I no puc tornar al meu somni.

Avui no.

Al segon quart del partit, “pàjara”, parcial de 0 a 10. Han remuntat la diferència de +6 que haviem assolit al primer quart. Què collons fa en Joan, està dormit! Passa la pilota, collons! Espavila!

Viure un partit com a pare esdevé una paranoia deliciosa. I en Francesc convivia en ella. L’home seriós i seré, tímid, deixava anar el seu caràcter tant per cridar a l’àrbitre (sovint injustament) com per cridar al seu propi fill. Sí, al seu propi fill que, a vegades, no executava les seves ensenyances basquetbolístiques degudament. En Francesc duia al seu fill a pistes esportives –quan podia– a practicar entrades i tirs i, també quan podia, duia a en Joan als partits al Palau. Li volia –i ho havia aconseguit– transmetre la passió per aquell esport tot sovint massa oblidat i compartia amb ell les reflexions tècniques. Però també –i això no s’ho confessava ni a ell mateix– volia que en Joan aprengués com jugaven els de debò. I no ho feia pas per voler que hi arribés allà on ells. No. Ho feia amb l’íntima voluntat de sentir-se encara més orgullós del seu fill. Per la satisfacció de sentir com en Joan aprenia amb ell.

Tercer quart. Sembla que va millorant. 24-18. Sembla que la “pàjara” potser ha passat. Potser.

Ara els pares de l’equip contrari són els que criden. Amb algun insult a l’àrbitre inclòs. Si perds, la paga l’àrbitre. Si guanyes, somrius quan s’equivoca. Certament els partits d’esport infantil, on t’hi jugues diguem, l’honor, poden convertir-se en finals de Champions. Ara contesten els de casa. Crits de suport i de decepció davant les fallades.

Amb el soroll ambiental, en Francesc no podia escoltar el brunzit de la puta màquina. Ni calia. Com en aquells segons matinals, vivia en una realitat diferent. Oblidar. Era en Joan, el seu fill. Era ell i el que li volia transmetre. I el que li havia transmès. I el que volia ensenyar-li. I el que li havia ensenyat. No notava el cansament. Ni li faltaven les forces. Podia somriure. I cridar.

Darrer quart. Comença amb empat a 56. En Francesc pateix, no pot evitar-ho. En Joan ha baixat el seu rendiment i ha estat els anteriors dos quarts a la banqueta. Però l’entrenador l’ha posat en aquest darrer. Sembla una mica adormit i en Francesc, desesperat. Un darrer quart etern i amb errades constants per part dels dos equips.

Darrera pilota a jugar. 61-62. En Joan la puja, com sempre. Mira al voltant i no veu cap company en bona posició de tir. Tampoc els contraris, cansats, semblen oposar massa resistència. Puja. Queden tres segons. Tira. Sap que el pare el mira, que el partit està a les seves mans. Sap que el pare ha vingut tot i trobar-se malament. Tot i la puta màquina i el seu brunzit. La pilota sembla ben dirigida. Entra a cistella… però per l’excessiva força, surt de dintre. S’acaba el partit.

En Joan plora. En Francesc, tot acabat el crit de ràbia i decepció, surt corrents cap a la pista i veu les llàgrimes del seu fill. Es miren i l’abraça per consolar-lo. En realitat l’abraça per a consolar-se ell.

No ploris, Joan. No ploris. Tot està bé. Tot va bé.

Només per aquesta abraçada ha valgut la pena aixecar-se del llit aquest Diumenge.

Resumen de privacidad

Esta web utiliza cookies para que podamos ofrecerte la mejor experiencia de usuario posible. La información de las cookies se almacena en tu navegador y realiza funciones tales como reconocerte cuando vuelves a nuestra web o ayudar a nuestro equipo a comprender qué secciones de la web encuentras más interesantes y útiles.